Ahir va ser un dia, si més no, extrany. Vaig passar la nit en casa de Celia, la meua (jano)companya de pis, que va fer una de les seues truites de creïlles que estan de bones fins a l'infint. Abans d'anar a sa casa vaig passar per la bodegueta del carrer Vedi a comprar una ampolla de vi tint sec amb una mica de dolç per a quedar com la convidada perfecta. Per 2,10 vaig comprar litre i mig d'un vi que en veritat estava bo. En el moment en que estava pensant en comprar el vi, faig somriure (segons em van dir) i vaig sentir que algú em cridava. Era la xica que vaig conèixer el dia anterior i a la que li vaig passar la seua mallorquina. Jo no ho sabia, però aquell gest, era una prova. I jo la vaig passar. Eixa xica es diu Susana i ara és, junt amb els seus amics, la meua "Amiga de Gràcia", em van acceptar al seu cercle. Ara, ens trobarem en Gràcia, en la plaça del Sol, i ens direm: Ei! Hola amiga de Gràcia. Anava cap a casa contenta per haver rebut un sms de Celia convidant-me al sopar. Poc abans m'havia agafat un baixonet anímic de pensar que tothom tenia un pla per veure el partit i jo em quedaria en casa, encara que podia haver anat amb alguns de classe. També havia estat barallant-me amb els ordinadors de la Revista Campus, que jo no sé que tenen que no descarreguen be les fotos. Durant el dinar, en la gespa amb Garbiñe, vaig estar pensant en les ganes que tinc de mudar-me a l'altre pis, i la sort que tinc d'haver tindre'l ja aparaulat, barat i amb gent amb qui de veres tinc ganes de conviure. Després un cafenet en la sala d'estudiants. Abans d'anar a classe vaig recòrrer totes les rambles buscant un llibre que no vaig poder trobar, no vaig baixar del tren en sans, que és des d'on l'havia agafat eixe matí per anar a Montgat, sino que ho vaig fer en plaça Catalunya. I en Montgat, res, vaig conèixer a Pau Riba
