NEVA A XÀTIVA!!!

Gràcies Joan, per enrecordar-te de mi i cridar. Ja saps que sempre m'alce enjorn i m'agraden aquestes notícies.

Xàtiva blanca...quina imatge més colpidora.

Aquest matí m'han dit que acabada de derpertar sempre parle del poble i de la meua infanteça. Deu ser veritat, no m'ho diu ningú mentirós.

Un beset mai lover, ens veiem demà (somric)

ai quin fred...

Aquest Nadal que desconec

Ja sé el meu horari de Nadal...treballar treballar treballar...uff els dies 22,23,24 ho faré tot el dia...i el 25 només al matí (yuhu!). El 31 tot el dia i el 1 de matí només...fins al dia 6, que cau dissabte...així que el dia 7 també.

Una mica de caos, però l'altre dia contant els duros que guanyaré vaig vore la càmera de fotos...o al menys una aproximació notable a ella.

Com que del dia 1 al 6 estic lliure, el primer dia de l'any baixaré correns cap a Xàtiva i m'estaré allí uns dies. Per la meua salut (física i mental) no crec que em moga del poble, així que voldria convidar a tota persona que vullga a un dinaret aXàtiva, amb arròs al forn, o fashionabilitat.

I mirarem el castell i voldrem pujar...passetjarem per la fira medieval, veure'm el belem...i serà un poquet Nadal.


perdoneu-me per la coentor...però no done per res més interessant...quan passen examens em faré una cura de cervell

Sobre el moment de dir les coses...

Hi ha voltes que necessites dir alguna cosa, però no es troba davant de tu la persona indicada o les ferramentes. I passa eixe moment i els pensament es queden dins de tu, reposant-se o martiritzant. Depén.

Dissabte mentre tornava cap a Barcelona em va passar això mateix. Tenia una gran necessitat de parlar, d'escriure millor dit (d'escriure un post que segurament no hagués publicat).

Vaig pujar molt trista, i pensava que aquesta ha sigut la pujada més dura de totes. No la comprare tan sols amb el primer viatge, en el que anava tan nerviosa que quasi no recorde sensacions. No tinc ara, ni massa temps ni massa ganes de fer una reflexió sobre aquest sentiment. Ja vaig tindre prou amb tres hores i mitja de viatge. Però tampoc volia que aquest sentiment es quedara dins.

Del pont estic contenta...però hi ha coses que et superen i has d'estar ahí, amb els ulls oberts i sentint el que no vols sentir. I vols que algú et protegisca, que t'amaguen les coses, i et fas la dormina un ratet i no serveix per a res. Supose que això bé del "ens fem grans". Cada volta et tracten més com un adult, però no s'adonen que estan parlant de tot el que envolta la teua infanteça i això et porta ineludiblement a aquest mateix estat.

però el temps i les obligacions et fan pensar en altres coses, i això està bé.

després...hi ha moltes tècniques per eludir pensaments.

ja està...

He tornat a casa deprés de les vacances. Amb forces renovades tot ja no és un problema i les solucions van apareguent a la ment. Em sent molt tranquila i, en la mesura de lo possible, sé el que vull.

En aquest moment estic sentint una versió del Hallelujah de Leonard Cohen. Aquest matí he descobert la ràdio per la xarxa. Estic escoltant el programa d’anit de Delicatessem (iCat FM). És preciosa aquesta cançó.

Ahir va ser un bon dia, amb la seua bona nit. Després de la jornada de reconciliació vaig anar a buscar una notícia per a l’Hiperbòlic. Vaig anar amb Mati a la taula rodona que va fer al Col·legi d’Advocats el Relator de la ONU, Kothari, sobre l’assetjament immobiliari.

Després d’això vaig anar a sopar amb Mati al carrer Verdi (oh! Ara sona Marvin Gaye, una versió) i després vingué Vicent Tavernes a sopar. I entre cervesa i cervesa a la Plaça del Sol la conversa s’anà allargant i allargant funcionant a un ritme vertiginós. Dels temes de política acabarem contant les nostres vides. Feia molt de temps que no tenia eixe tipus de conversa. I em va agradar molt. Tinc quimera que Vicent i jo ens farem bons amics.

I a l’hora d’anar a dormir, quasi a les 3 de la matinada em vaig trobar una persona al meu llit. Allí estava, serena com sempre, Anna Gomar, adormideta i remugant alguna cosa. Aquest matí: Sorpresa Anna! Ací estic!. Un despertar curiós. Una xarraeta matinera i ara faig una mica de feina.

He tornat a casa i l’hotel està complet. També ha vingut el noviet de Laura.

Ara mateix són 8 persones...

I jo...me debo a mis invitados....

per cert. Vos recomane aquesta web: ésAdir

(jiji Fermin (pense) versionant Police)

La fera

Em trobe en un moment d'insòlita solitut. No hi ha ningú ací. Estic sola. I aquestes paraules sonen en la meua ment molt suaument, com si no em volgueren molestar. Menge una boleta d'anís que m'ha portat Ruth. Ella sap que m'agraden.

Hui per fi és diumenge. I és un bon dia perquè acaba aquesta setmana, aquesta llarga setmana. Pareix que fa anys que va ser dilluns, i només han passat set dies.

He pres una decisió. Necessite pau, tranquilitat i silenci. És per això que esta nit ja no estaré al pis. M'en vaig de vacances. Aurora m'acollirà en sa casa. Mati ha dit que em vol adoptar, i jo vull que siga la meua tieta. És extraordinari quan dos sentiment es complementen tan bé.

Aquesta idea la vaig tindre al llit, després d'un dia de festa (d'eixos que tinc quan Joan està amb mi). Pensava que no volia estar on estava, que necessitava estar en un altre lloc, i mentre aquella angoixa m'apretava el pit una imatge em va vindre al cap. El pis de la Plaça del Sol, eixa casa on vaig passar els meus primers dies ací, i des d'on vaig agafar forces per enfrontar-me a una ciutat tan gran com Barcelona.

Supose que recordareu quan a Marge li comença a caure el monyo, m'he trobat de la mateixa manera.

Ara em sent molt millor.

A més hui ha passat una cosa.
Vicent Tavernes m'ha cridat. Ve a Barcelona a treballar i es quedarà en casa, una vegada tanque el periode vacacional. Potser es quede a viure, potser es quede només un mes....això no ho sap ningú. Però m'alegra la idea de que una persona de la que jo coneixia l'existència, potser es convertisca en algú important per a mi. Vull dir, mai m'havia plantejat la idea de que Vicent pugués estar al meu dia a dia, i menys visquen amb mo. I ara...?
m'agrada molt aquesta incertessa.

Hui per fi, pareix que la fera s'amansa.

Stephen Hawking

Stephen Hawking, tan caricutaritzat en Los Simpsons, m'ha trasvalsat. Dimarts, a classe de Periodisme científic, el senyor mestre Ramentol ens va posar un documental de 1991/2, dirigir per Errol Morris que explicava el llibre "Una breu Història del Temps" del mateix Stephen, i la seua biografia.

De quina manera aquest home m'ha encissat!
Primer era un xic dispers, molt intel·ligent, però que no valorava com cal el fet de viure...I de sobte, la malaltia que l'ha fet famós: Esclerosis lateral amitròfica, que a poc a poc el deixà paralitzat.
És molt dur veure com una persona va perdent el control del cos. Supose però, que ha de ser encara més difícil quan tu mateix et poses com a repte pujar unes escales, o que se't derrame una cervessa, i una veu innocent et faça la broma de que ben enjorn tu ja estas begut.
No puc parlar de l'obra d'aquest home perquè encara no he llegit res d'ell. Ara el tinc a la meua presageria mental, així com molts altres llibres que m'esperen aquest estiu. Volia parlar d'un fet que veritablement em va afectar.
A Stephen Hawking li van haver de practicar una traqueotomia que el deixà sense parla. Si tampoc podia moure el seu cos. Com podia comunicar-se?
El fet de que es quedara sense parla el va aillar moltíssim del món. Només els que veritablement el coneixien podien esbrinar si estava incòmode en el llit o si tenia fam. Per fi li portaren una espècie de quadre amb lletres i números i al dirigir la vista a la lletra en si, hom podria saber què necessitava. Clar, això et fa fer dir només allò bàsic per a sobreviure: aigua, fam, caca...i poc més.
Després li portaren un ordinador des de Chicago. Un programa on podia anar triant les paraules, composar frases i sentir la veu sintetinzada de l'ordinador. Stephen es sorprengué al descobrir que amb aquell aparell es podia comunicar millor que mai.
En un accident se li trencà, però el repararen.
L'última vegada que va poder escriure el seu nom va ser en el llibre de signatures de la seua càtedra, que anys abans l'havia ocupada Isaac Newton.

Tot açò vos ho conte perquè em va vindre al cap l'agonia d'estar present en un lloc i no poder dir res. Tindre milers i milers d'idees complexes i no poder comunicar-les (De fet Hawking es va inventar una nova forma de plantejar els problemes amb imatges que ell podia recordar).

Només volia rendir-le un petit homenatge a aquest home...i recomanar el documental. (Ara, en aquesta revisió del text sé que hi ha prou gent a la que no li ha agradat gens...per a gustos colors)

És tan increible només pensar en com es va formar l'Univers, els forats negres, si el temps pot anar enrere, quan es va crear, quan s'acabarà....
El llibre Una breu història del temps...és veritat que està una mica passaet...però van traure una nova edició revisada l'any 2005 que es diu: "Una brevíssima història del temps". On té pressent tots els descobriments anteriors.
Fa gràcia escoltar a Hawking parlant de la contracció de l'Univers...

Ahir, el senyor Ramentol, en un intent per explicar-se com cal...ens va dir que moltes ments brillants va èsser finalment genis perquè van patir una malaltia que els feu centrar-se en l'estudi...La pròxima vegada parlaré d'Einstein, que patia Asperguen (zero empatia).

Hui és Sant Albert

Feliç dia als estudiants de ciències!!

Sobre com he d'esperar per aconseguir-te

Divendres 10 de novembre em vaig decidir. Amb els 300 euracos que m'han donat en casa estava disposada a plenar el buit que la Cookie ha deixat en el meu cor. Vaig anar al Fnac amb la targeta tremolant d'expectació.

-Em compraré una que tinga un bon zoom, una bona resolució...ai...ves amb cuidau amb el flash, que sempre són una puta merda.

Vaig arribar a la secció fotografia. El primer cop. La vitrina. Elles amb els seus pollons inimaginables que et plenen la mà. Com comprar-se una càmera de no-se-quan-poquets-grams si pots tindre una QUE NO ET CAPIGA A LA MÀ!.

mmmmmmmm

Però només amb 300€ que puc fer?
I et vaig veure, cabrona, en un cantó. De la vitrina la més barata. Just els diners que jo tenia. Et vaig triar, però quan ens tocàrem...que? per què?

-QUÈ VOL DIR AIXÒ DE CÀMERA HÍBRIDA REFLEX-COMPACTE!?
-quin "quiero y no puedo" és eixe!?
-quin patir!?
-Com que no gira açó? què vol dir que no puc enfocar jo? OH!

I jo que et vaig triar et vaig rebutjar amb pena i ràbia. No eras com em pensava.

però he pres una decisió.

Després de Nadal, amb el que guanye del lloc on "treballo" alguna càmera de la vitrina serà meua, i hauré acomplit un altre dels meus pròsits d'aquest any.

encara no ens coneguem, i hauré d'esperar per aconseguir-te, però començarem...

estic esperant una reflex digital.

La sortosa

Aquest matí he fet una entrevista de feina, de feina no remunerada (xica pràctiques). He anat a parlar amb els de Editcat, el que porten la revista Hiperbòlic. Recomada per Antoni Reig, amb les meues millors gales m'he presentat allí: HOLA!

Ara els he d'enviar uns texts, per a que qüestionen la meua capacitat d'escriure. I amb MOLTA MOLTA MOLTA sort podré formar part de l'equip que està muntant una pàgina web. Molta sort...perquè no tinc experiència ni na de na, però si es sense cobrar...mai està de més unes mans treballant.

Demane un poc de sort al món...
...en un mes més o menys ja sabrem algo.

creuem els dits!

Com ja digué el Duo Sacapuntas

Veintidò
veintidò
veintidò

Des de que vaig baixar porte uns dies en que em costa saber on i amb qui estic. Sabeu ja que això m'encanta. Ahir vaig amaneixer en casa Eloi. Com que el tren va arribar vora les 11 de la nit vaig anar allí a dormir.

He de dir primer que el viatge en tren va ser d'allò més entretingut. Una parella de castelloneros es varen equivocar de lloc: El xic es va sentar on no li tocava perquè no es donà conte, i la seua amiga al seu costat fins que arribara el portador del 16A. Total!, que al final es va armar un lio de por i ningú (inclosa jo) estavem on ens tocava. També em vaig fer amiga d'un xic madrilenyo que parla català i que estudia en el CEU. I així tornava a València, xarrant xarrant.

Be. Em vaig despertar en ca Eloi, després d'una nit de xarrar, i em vaig trobar a una Sandra tan contenta tan contenta que havia comprat torrijas per desdejunar. Vaig baixar a Xàtiva a dinar amb els meus pares i veure a la meua Himan. Li vaig donar els seus regals d'aniversari i vaig anar a fer una visita als uelos. Després vaig tornar a València;* em vaig fer una cervessa amb Nico i Carmençín i correguens cap a casa Eloi per fer-li una sorpresa a Sandra. Allí estaven Eloi, Ruth, Tàlia, Nuri i Neus. Vingué Josep, i finalment Amàlia i Blai que portaven a Sandra. Començà el sopar.

Festejarem per Ca Revolta i Radio City. Ens ferem una casalla i una absenta... i tant ràpidament passà tot que de moment ja estava en el sofà-llit.

Hui hem dinat paelleta: Amàlia, el seu germà, Neus, Sandra i jo.

He agafat el tren i he anat a veure als avis i després he anat a casa. Ara encara estic en casa.

Necessite apuntar aquestes coses perquè des de fa un mes que em costa saber en "quan" estic

I com demà no crec que em done temps a dir res...

ADÉU!!!
i bona nit

* que raro és comprar, des de València, un bitllet d'ana i tornada. Et fa preguntar-te: d'on vens i cap a on vas?

Ups!

exagero

m'agraden les coses fàcils

productes de neteja

gràcies a la Roser Montserrat, d'Olesa. Desficiosa, com jo, en classe de Informació especialitzada en mitjans audiovisuals (on line)

"Ens fem grans...però que vol dir fer-se gran?"

Això digué una dona de la que no recorde el nom referint-se a l'eslògan d'aquest any de la manifestació per l'orgull gay.

Ens fem grans, es de veres. Ja quasi no ens preocupa si tindrem sort amb el pròxim examen. Ara ja tenim al cap si em trobat feina o si amb el que ens paguen tindrem prou per al menjar, bono-metro i una mínima cervessa setmanal. Potser exagero, potser no. La veritat és que ens estem fent grans i m'agrada, la veritat. Ja no hi ha més tonteries i les coses es veuen clares. Així tot resulta més fàcil. Últimament tot pareix fàcil (menys encertar quan ha de pesar una ració de tres de fideuà catalana). Fins hi tot els examens em pareixen fàcil, encara que he rebut un mail que m'ha demostrat que no...que és ben difícil. Supose que les coses estan anant tal i com jo volia que anaren, així que no m'importa que ens estem fent grans.
No em preocupa.
Ara, tot pareix estar bé i tranquil. No hi ha monstres per enlloc i quan mire per la finestra veig la meua planta de julivert i la de menta que em vaig comprar a les Rambles.

En veritat quasi res que abans em preocupaven tenen ara cabuda al meu cap.

Estoy mejor
de lo mío estoy mejor

1-4 nov

Fills i filles de llevant, vos comunique:
Ahir vaig anar a l'estació de Sants per comprar-me els tiquets que em faran tornar a casa. Amb el pont de Tots Sants i amb motiu de la Castanyada (pobra de la castanyera vinga de torrar al caliu del foc amb aquesta calor) torne a casa.

Torne perquè tinc ganes de vore-vos.


El dia 1 de novembre arribe a València a les 22.30 (més o menys) i agrairia de tot cor que hi hagués algú que m'acollira en sa casa, encara que només siga per una nit. El dia 4 pugem de nou. Malauradament el 5 és diumenge i tinc molts pollastres que tallar a quartus i posar una mica de suquet.

Un altre motiu és que ja s'arrima la data del meu natalici...jo no vull dir res...però ja seran 22!! (glups) i m'agradaria fer un festejo. No se, ni tampoc crec, que puga ser com els d'abans, les circumstàncies han canviat, però en fi...encara que siga un petit comité o un sopar tranquil...una ha de celebrar:
1) que ja fa temps que roda per aquest món tan fantàstic
2) la felicitat
i
3) :D

així estan les coses...ja vos aniré informant

moltes gràcies per la vostra atenció

la felicitat...

Bon dia! t'escric ara just abans de pegar-me una dutxa i anar a depilar-me. Sentint-ho molt no tinc quasi temps per a tu. Aquest matí he anar a veure a Ana (la meua assistent del gimnàs al carrer Perill), m'ha mirat un poc malament per estar tant de temps sense fer esport. Però aquest any he de cultiva cos i ment, ho tenim molt parlat això Mati i jo. Fem molta ràbia últimament, amb la nostra felicitat i l'estat endorfínic continu. Fins i tot tinc més fam.

Ja em dóna tot igual. Eixes xicotetes mànies estan esfumant-se ( menys la dels sorollets), serà la felicitat.

El treball, ara per ara m'encanta, encara que no puga passar el Nadal a casa. No es pot tindre tot en esta vida. Hem de renunciar a coses. Ja ho deia el meu mestre d'economia: "el preu d'una cosa és equivalent al preu d'allò de que hem de renunciar".

Com tinc pressa ja et contaré més endavant com estan les coses.

De moment tinc una conversa pendent...

...hem de parlar

De les gloses a la Ben Plantada de Xènius

Feia ja molts anys que anava darrere de Teresa, la Ben Plantada, des de que un amic em llegí un fragment. Diumenge passat, al mercat de Sant Antoni vaig comprar un exemplar que abans era d'una tal Trini. Ahir al matí, mentres tornava a Xàtiva en tren, vaig llegir les paraules d'Eugeni d'Ors, gran escriptor i representant del noucentisme català.

Quin gaudir...ara que només em queda la tercera part de l'obra puc dir que m'encanta. Els mots de Xènius em fan recordar a Josep Pla, encara que s'hauria de dir a l'inrevés. El ritme estival de les gloses és perfecte per a la lectura relaxada. Qui hagués tingut aquest llibre les vesprades d'agost. I la Ben Plantada...tan nostrada...quina gràcia anar imaginant-la, a poc a poc, ara amb les seues amigues, ara en el poble on estiueja, ara de la seua puixança feta per a l'ordre i ara de la seua caritat. Una composició perfecta, un llenguatge deliciós...

...només...obligar certes coses que va dir el gran Eugeni d'Ors.

Tot no es pot tindre en aquesta vida...car jo vull ser com la Teresa

Volver...con la frente marchita

Ara la cosa comença a estar millor.
Han passat uns dies de bojos. Ens hem despertat enjorn sense ganes de duxar-se en dejú i a ras de terra. Les festes de la Mercè són ben rares. Cada cosa està tan allunyada de l'altra que pareix com si Barcelona es dividira en decenes de pobles que res tenen a veure. Cívics tots, per suposat. El haver canviat d'alcalde no pareix haver transformat el esperit un tant repelent d'aquest poble. Fins i tot Eto es va unit a aquesta lluita pel Benestar de les persones. Pareix increible...després cada cent metres et trobes una persona dormint al carrer. La demagògia i la imatge pública amaga sempre moltes coses.
A banda d'uns dies fabulosos en companyia de los amigos Tin, Bata, Pau i d'altres que vingueren, aquests dies han sigut un caos, un caos de vivenda. CANVIS.
Crec que diumenge a la nit les persones que es quedaran a viure ací ja estaran mitjanament instalades. A més, ja tenim companya de pis per la segons semestre. Un dels homes s'en va d'Erasmus i en el seu lloc vindrà la meua amiga Matilde de Cullera, o com la coneix Ruth: Mati Poppins. Això em recomforta.
També he tornat a veure a Auro, la dona que em va acollir a sa casa quan vaig vindre ara farà un any. Per fi te el xiquet, una criatura de cinc anys que ens te a tots enamorats. Ahir, com si forem dos bolleres desfeinades, vam portar al nostre xiquet nepalí a l'escola, després anarem a fer-se un cafenet al bar on van totes les mares.
Les coses van aclarint-se...demà ja m'instalaré en la meua nova habitació...la més gran i presiosa que he vist mai. El meu company de pis nou (Tin) es queda en el menuda...tot està anant sobre rodes i tinc moltes ganes de veure què passa i com serà aquest any.

Ara estic millor i el meu cos ho ha notat...aquest matí m'he despertat amb una sorpresa que feia temps que esperava i que m'ha deixat tranquila.

Per cert. He llegit per ahí...que alguns es queixen de no haver sigut avistats d'aquest viatge. Mala queixa!! , perquè per als mals pensats...ma casa, encara que gran, és habitada per cinc persones...i si no es va anunciar un comboi més gran va ser perquè no hi havia lloc per a ningú més. Y PORQUE NOOOO ME LO PUEDES IMPEDIIIIIIIIIR (Astrud)

Per cert 2: Eloi, al carrer Mallorca està Masajes a 1000, et dedique esta foto

22-09-06

fins no sé quan...baixaré per la boda de la meua cosina, però no eixiré del poble. Ara, m'en puge acompanyà (+ Bata i Pau) i amb les festes de la Mercè rodant per la ciutat.

Apa!

PD: totes les coses que fan... quina sort que Barcelona siga tan gran

A manta

Vaja vaja...esta nit no treballe. Com era d'esperar després de que la setmana passada em cridaren a les cinc de la vesprada per a entrar a les set i mitja, mentres la meua persona estava a Puçol. I he pensat, podriem escriure eixe post que tal i com van passant els dies vas canviant i no escrivint. I és que últimament no tinc res a dir. Mira...la crònica al Fra va ser una espècie d'obligació (d'açò hauries de dir algo).

Crec que és un setembre massa paregut a agost (quina mania de queixar-me sempre ací). Tinc moltes ganes i necessite tornar a la marxa. Ha passat tant de temps que em resulta increible que haja estat tant de temps en el poble de Barcelona. Però tornem!! tornem a correr i a pensar que no tens temps per a res i a trobar a faltar un bon dia en el camp...i entre eixes queixes tornem a vore als nous amics, a correr com una boja menejant els braços, a les cervessetes en l'Antic, els entrepans del Madame Jasmine (per l'amor de Deu quina cosa més bona) i tornem...amb la indiscutible companyia de TIN!!!. Cada dia estic més segura de que estavem predestinats.

I ens va passar com diu la meua avia que ens passarà en el futur: "tu lo ves pero no lo ves". I és que quant de temps passarem ell i jo junts sense vorens...i ara...no podria concebre la vida sense ell. Un món sense Tin? no no.

Anit, mentre els insectes de Bixquert trobaven en mi un banquet parlarem de tota aquella època. La mala època. Cada vegada que la recordem em fa més rabia perquè em done compte de que jo no hi pintava res, i allí estava. És increible...la veritat. Com se pot ser d'estúpida...i durant quant de temps. Algun dia farà gràcia?mmm me pense que no. Però el que va passar va passar, i ara parlem d'això amb perspectiva.

I és sobre això del que volia parlar en el meu post. De la perspectiva. De la mateixa manera que m'encanta mirar al buit quan vaig en tren per veure per les dues parts de finestres, o observar l'ombra dels núvols en el paisatge, em fascina la perspectiva temporal. Poder compendre les coses tal i com van ser. Veure totes les parts, compendre totes les reaccions, les coses que no sabies tindre-les en compte. Pensar amb una imatge global.

La primera vegada que em va vindre eixa sensació va ser parlant de la mala època. Quan vaig descobrir TOTS els secrets!!! També al temps d'anar a Barcelona vaig re-coneixer l'any anterior. I actualment, he comprés el primer any de facultat: La realitat paral·lela de Beniclamet. Ho parlava amb Bata, l'altre dia. Com eren eixos temps i perquè eren així.

També vaig re-descobrir no farà ni dos dies un moment molt concret de la meua història. Un moment en que a la vegada que sentia fàstic una sensació d'absolut plaer em recorria el cos. Quin plaer!, pense ara. En el moment era incomprensible.

I a tot açò jo volia parlar de la expresió "a manta", que es diu així per la forma de reg a manta, en la que se li dóna a la planta aigua en abundància, a manta. És la forma més antiga de reg. Ho vaig veure una nit en un documental sobre cartxofes de Benicarlo en Punt2. De seguida clar, vaig pensar en el Capità Cartxofa.

Per cert. Quin documental més bonic. Em va agradar, si.

I això diu a Viquipedia:

A manta

A manta és el sistema de reg per gravetat amb molt baixa eficiència. És la forma més antiga que encara se segueix utilitzant actualment. No requereix de mitjans tecnològics complexes, però si d'aigua en abundància.

L'aigua, procedent d'un riu o font, o treta d'un pou, mitjançant una sínia o altres sistemes, es fa córrer per dins solcs fets a la terra amb aquest objectiu. Això obliga a sembrar a la part alta que forma una cresta entre solc i solc. Quan l'aigua es fa córrer per tota l'extensió del terreny s'anomena inundació.

En canvi a Rodamots:

mant -a (adj)1 [usat generalment en singular amb la significació plural] Molt, en gran nombre.
Trobem mant tractat que estudia aquesta greu malaltia.
El soroll es repetí manta vegades durant la nit.
2 a manta (loc adv) En abundància.
Enguany n’hi ha a manta, de pomes.
En té a manta, de diners.[Etimologia — D’origen incert, podria tractar-se d’una base cèltica manti, ‘gran nombre, gran quantitat’, o bé del resultat d’un encreuament entre els llatins tanti, ‘tants’, i tam magni, ‘tan grans’, que hauria donat tamanti.]Trucà manta vegades. A la fi l’obriren, una minyona de cabells vermells que no hi era el dia que hi feren la visita en què es prometeren.Isabel-Clara Simó, Júlia (Barcelona: La Magrana, 1983), pàg. 108

I a tot açò també volia dir que no puc amb Oscar Wild, que em fa molta ràbia, i que la primera vegada que vaig entrar al pis de Benimaclet; la primera imatge que tinc d'eixe pis és la de Pau mirant el futbol.

crònica del Fra

Si jo també faré una crònica del FRA, on contaré el que he vist i el que he sentit. Parlaré del sopar en l'estació del Nord, del curt viatge en tren, de l'atac d'Eloi, dels grups que actuaren i dels que no ho feren, de com vam ballar, de la gent que trobarem, a qui saludarem, quantes vegades varem anar a fer pipi, les hores pasades esperant un taxi, de la temperatura, el viatge amb el taxista malcarat, aquell croissant que es va escapar de la meua boca abans de que existira, del llit, la dormida i el despertar.

Destprés deixaré de banda el FRA i em posaré a contar la correguda cap al tren de castellò, el desdejuni mal menjat, el dinar en Puçol, la vesprada cada a un DVD verge, com de bona estava la torrada de xulles, la frecura de les cerveses d'abans de sopar, la posada al dia amb les amigues de classe, l'amiga italiana de Mati, el ron, l'orquesta Malva-Rosa o un hacendado de la Oreja..., els ballaos, les bragues de mati, de com vam obligar a Carmensin a rentar-se els peus, de com Lourdes va ser mala anfitriona i se'n va tornar a la festa. També podria contar el Xivito salvador gegant, el viatge en cotxe a València i el tren cap a Xàtiva.

Però res comparable a com m'he alçat aquest matí.
Neta i descansada
és a dir, sense fer pudor a torrà ni a caca del FRA...però tan contenta...

encara que per un moment la pilota va volar

Me hago tan feliz II e III

Dilluns per la vesprada, quasi a la nit, vaig enviar un sms que deia "me hago tan feliz...". Esperant e el tren en l'estació de Gandia estava escoltant Happy Ending de Pizzcato five. Aseguda al banc, fent la pudor que fan les persones que fa dies no paren per casa, cansada, farta (de menjar) i increiblement feliç em vaig adonar de que "me hago tan feliz...".

Ja sé que és la interactuació amb les persones el que em posa tant contenta, però anar als llocs que vaig i veure a la gent que veig, sol ser una decició que sorgeix de mi mateixa. Per tant, la responsabilitat d'un estat d'ànim òptim és totalment meua, perquè ja ens coneixem massa per saber on i amb qui (i quina convinació dels dos factors) serà la que més m'agrada.

Després d'un dia de coxina com va ser diumenge, amb petot a migdia, casalla a morro i de més barbaritats, vaig fer un dia d'alló més ideal. Més contenta estic...A les 10.30 estava en la biblioteca de Gandia, esperant que fora l'hora de descans de Bata per pegar un mosset i quedar per a dinar (dir les coses i no fer-les ...una costum molt lletja). Amb el meu estat -només havia pogut dormir 2 hores- em trobava poc ubicada a la ciutat, així que vaig preguntar a un home que practicament em va acompanyar i es va sorprendre de que li preguntara per la biblioteca. Vaig fulletjar la premsa de diumenge i ale...pastisset al cos.

Vaig obrir el meu llibre nou, del que ja haureu sentit parlar tots, i aleeeeeeeee vinga de llegir i llegir fins que em vaig trobar a Pau. Una xarreta i cadascú a la seua feina.

I una vegada fet el trio la-la-la anarem a dinar a Sancho's. Només puc dir que vaig demanar l'especial i ja no vaig provar aliment.

Farta com estava, em sentia tan feliç...

i al tornar en tren...el paisatge de les últimes hores de llum té un color tan especial.

en fi...que me hago tan feliz...

A les teues ordres Bapt!!!

...en petit homenatge a la meua Cookie.

Eixes preguntes que no se li poden fer a la Història

Què haguera passat si Pere II no hagués mort en la batalla de Muret?

i si a Jaume I no l'haguera criat Simó de Montfort? amb quina cara i intenció hagués conquerit aquestes terres?

i si la cultura occitana no hagués desaparegut?

i si a la fi s'hagés fet realitat la unió Catalano-aragonesa-occitana?

i si l'Esglèsia hagués sucumbit enfront els càtars?

ai...no ho sabrem mai...

vacaciones en el mar

Benvolgut diari:
Aquestos dies no t'he escrit perquè he estat de vacacions (oh! ara que per fi aquesta paraula és normativa es recupera la nostra llengua...si...ejem) en la platja de Gandia. He descobert el Grau de Gandia i moltes més coses que ara et contaré.

Com ja saps, últimament vaig organitzant-me petits homenaches que no són una altra cosa que una escusa per a realitzar un event. Com li comentava a Eloi (ja t'he parlat d'ell en altres ocasions. El recordes?) La Boda va ser el evento más grande. És a dir, el paripé més gran de tota la història. Parlavem d'aquell dia a l'ombra d'un Bitter Kas. I mentre recordava el sabor d'aquella època en la que l'acohol era per a altres persones, pensava en La Boda i en com de contenta estava la gent. Sense ells res no haguera sigut com va ser.

Bé, els petits homenaghes són la decoració dels meus actes. Si hem de buscar el sentit de la vida, quin sentit més meravellós que el de fer-li de forma continuada un petit homenagh. no?. Sé que hi ha gent que pensa que soc una egocèntrica, però tinc quimera que no entenen res.

Així que anarem al Santanjordi a dinar. De dinar. Quina activitat més fantàstica. No podria dir altra cosa de les meues vacances en Gandia que "He consumit"...i moltes coses la veritat, encara que res com les anxoves del Coco's, provocaren una ECLOSION DE PLACER EN MI PALADAR, o la pansa del restaurant italià.

Una cosa que m'ha sorprés de la ciutat de Gandia amb el seu Grau és el gran contrast existent entre els llocs i els llocs on consumir (beure i menjar). Així com fer un volt pel grau és una activitat més que surealista amb tots els productes de plàstic, unflables i fluorescents...la delicadesa de la Casa de la marquesa o del Santanjordi em fan creure més que una simple homenajeada.

El sopar en Simat amb la festa folki posterior va ser més que esquisita...tanta alegria, simplesa, i entre bons amics. Les rialles per l'ensinistrament en l'art del ventall o bano (m'agrada aquesta paraula), un viatge nocturn cap a marxuquera, una xarraeta amb Bataller en la intimitat. Demostrar que nosaltres ens volem més que parelles establertes. Sentir com bufa el vent de la mar...

L'única cosa dolenta d'aquest dies ha sigut la intensa activitat del meu estòmac, que en les últimes hores ja no ho podia resistir. Quina imatge, a les 4 del matí, veure com les venes del teu estòmag lluiten i s'unflen per sobreviure. Danys col·laterals li dirien alguns...un abús del plaer, diria jo.

La llàstima és que anit, tota la màgia de les "vacaciones en el mar" es va predre amb una "despedida de soltera" que no van ser simpàtiques amb mi...tornar a la realitat és sempre un moment dur, però em quede amb la dolçor de la melmelada de figues cassolana que el pare de Joan m'untà en una bona llesca de pa i amb totes les abraçades d'aquests dies.

Molts besets benvolgut diari,

atentament

Xouba, o també coneguda en altres temps com Luisa Casati

no et podria descriure la sensació de la pau

per cert, segons el Brillantet, hui és la transfiguració del Nostre Senyor, el sol va amaneixer a les 7:06 i es pondrà a les 21.09 i SÍ, l'autor de la portada és el mateix que el creador de les cartes de Ramon Llull: Ramon Perez Sedavi

bon dia...o Continuem amb el post d'ahir

Aquest matí m'he despertat amb molta tranquilitat. Anit, al tornar a casa, em vaig quedar un ratet llegint Hotel Iris, de Yoko Ogawa. No tenia son i amb l'obsessió esti-valenc-A estic abandonant els meus llibres de la mega-compra en París-València. A més, en la solitut del cuart-u - :( - (SÍ, ME GASTO EMOTICONOS PARA EXPRESAR SENTIMIENTOS, soy un ser humano) és on millor es pot llegir aquest llibre. Quin llibre, per cert...d'ací al Sade...me queda acabar-me els llibres que tinc guardars: Alicia en el País de las Marvillas, El rumor del oleaje (de Mishima, el deixeble del meu benvolgut Kawabata) i un llibre sobre els càtars).

Torne.
Després de recuperar-me de la traïció corporal...esta nit tinc 7 o 8 hores de borratxos menjant xuletons...i estic en un intrígulis constant des de fa 2setmanes!!!!...

...continue el post

(si es que hui no estic gens centrada)

au!
...pues això, que aquest estiu toca prendrés les coses amb calma, que tinc una missió i que d'ací quatre o cinc mesos ho acabaré i estaré molt contenta

me duele el entre-pato....així que au

m'en vaig a la meus missió en el meu sofà

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaa....

INDIGNACIÓ CORPORAL

TRAÏCIÓ

TRAÏCIÓ

TRAÏCIÓ

TRAÏCIÓ

traïció

aï

i


o
oooooooo
oooooooooooo
ooooooooooooo
oooooooo

This Is Hardcore = 49729 o La paciència és la mare de totes les ciències

La tele va dir l'altre dia que degut a la calor ens haviem de pendre les coses amb calma. I té raó, la tele. Eixe va ser un comentari d'eixos que t'haurien de fer pensar, com la mostra de dança de Mar Roig. I ho vaig fer, i a eixe pensament se li va afegir un altre, que si ben be no tenen res a vore, un necessita l'altre.

Tinc un nou objectiu en la meua vida. L'obsessió de l'estiu i necessite molta paciència per aconseguir una victòria. I mira que jo peque d'impacient, de voler les coses JA. Aquest any he tingut una miqueta de lliçó, en lo que a paciència respecta, però ara el repte és encara major

(MERDA!!!, per culpa de les presses no puc acabar aquest post!! un imprevist.

fins la pròxima, encara que no parle del fib

ORG. asma

Menjar-se un gelat de xocolate i galeta per fora
nata blanca per dins, fresca i suau
amb dos franges de melmelada de maduixa
i mentar-te'l al compas dels quatre minuts de
"Ne me quitte pas" cantada per Jacques Brel

Tal dia com hui farà setanta anys...hi ha coses que a una li han de fer pensar...

i pensar que el fill de puta no es va decidir a clavar-se en "l'alçament" fins a que no s'ho va vore tot segut, que fa fer més mal que altra cosa i ningú li va dir que havia sigut malo ni el van castigar...

hui és el dia en que part de la península ibérica es va estancar 40 anys...

no tinc paraules per a la meua indignació.

¡No!, hija del rey. Vine a Irlanda para rendirte homenaje (Tistan y Iseo. Versió de Alicia Yllera)

No havia jo comentant del meu Homenaje, que pel que podeu llegir en la cita del títol d'aquest text-e, no soc la única a la que se li fan.

Fa dos dissabtes el poble de Gandia es va unir en complot per a fer-me un homenaje en la cima del Moduver (m'agrada més com queda la muntanya amb "v"...i com el homenaje era per a mi...me lo escribo como quiero...porque hago lo que quiero/con mi pelo). Moltes gràcies per la cerimonia. No se com s'ho vareu fer per a contractar a tanta gent, a la creu roja i tot, per a fer-me la festa. Moltes gràcies. I sobretot a qui tingué la meravellora idea de sol·licitar la presència de tan afamat cantautor pixaví. Mai oblidaré eixes cançons encara que ja vaig advertir que seria incapaç de recordar el seu nom.

GRÀCIES
em vau tindre completament enganyada, no pensava que tot era una farça per a que em fera l'homenaje

sou pitjor que la Quatro o la Sexta

-----------------------------------------------------------
paranoia patrocinada pel cap del mal conegut com DB
meikmibiutifuuuuuuuuul

Mahoma y su montaña o Crónicas Marcianas

Si Mahoma no va a la muntanya és la muntanya la que va a Mahoma, la molt simpàtica...i ve de la mà de la veïna de dalt, què molt preocupada s'ha empenyat en que la sotasignant treballe.

La nit de divendres vaig estar mirant "Rebelde sin causa" i després d'un minut de silènci pel personatge de Jame Dean (un malo malote amb moltes bones intencions aaarrrhhhh) -Tin i jo vam pensar que era un pel·lícula extremadament rara perquè si calcules Tot passa en només un dia. Clar així t'expliques la moguda amb el diàleg "Éste va a ser un día fantástico, aprovéchalo porque quizás mañana no vivas".



















I qui em tenia que dir a mí el que passaria a l'endemà.

Dissabte de matí vaig anar a l'última classe de l'Autoescola. Dilluns m'examine. Quan em vaig alçar vaig ser ultra-interrogada i vaig caure en una trampa: Ale, després de classe a la platja de Gandia a agafar vitamines per a la pell o el que és el mateix, ha agafar un melanoma.

Vaig cridar a Bataller per a que em rescatara de una "melanoma seguro". Ahir tenia no tenia ganes d'un gran homenagh i volia alguna cosa discreta. Va vindre també Lucas i anarem tots al Cocos a vore a Sandra, perquè clar...una ha de visitar a la família i no hi ha altra cambrera amb més temple cara un uelo romancero que ella, la meua filla. L'efecte de l'orxata...similar a la d'un allioli...imagineu.


Així que després em van cridar per a treballar en l'Asador Siux (propietat de Vidal, gran magnate de Xàtiva) perquè necessitaven a algú i jo era eixa persona, recomanada per la veïna de dalt. Vaig treballar anit i em vaig guanyar un sou de 50€, el que no està gens malament tenint en compte que soc "paupérrimamente pobrrre".

Eixe lloc és com treballar en Crónicas Marcianas!! Taules enormes de xics ciclats o púberes tots super alcoholitzats (allí la beguda és ilimitada) miran-te amb un ulls que veuen el que no hi ha, les xiques del striptease passetjant-se per la cuina amb maletetes, una zona VIP per a la gent famosa (Pocholo, Yola Berrocal, toooots els grandes hermanos...). I una gent molt simpàtica treballant allí.






La setmana que ve tornaré. Renunciarem al viatge a Girona...però hi ha més dies que xurros i fan falta els dinerets.

A les quatre del matí em gitava. M'alçava jo a les 8.15...vaig fer tests, pendre el sol, passetjar-me pel grau de Gandia, treballar en un joc nou (on li dones un besito al jefe quan ten vas rollo "mis niñas") i conèixer un muntó de gent...i el moment estelar: cantar Maik mè biutiful guitz a pèrfet'Eloi.

PD: Eloi...tens un nom tan musical....

el meu futur està tornart-me boja

parem en
3...2...1...


0

I tasted the blood and I want more...

...

La passió del calamar a la romana

Ahir a la nit Xàtiva es quedà a fosques i a la poca llum d'un ciri esclatà la passió d'un calamar a la romana i sort que portava ulleres i no em pogué cegar amb la seua força, perquè com tothom sap l'amor entra pels ulls i aquesta és la raó per la que es diu que els cecs no poden enamorar-se.

Ara el meu dit gros de la mà sinistra, l' esquena, el coll i el meu pit pateixen les conseqüències de la passió d'un calamar a la romana...

Ell em va cobrir del seu arrebossat i jo li vaig donar les meues genives i la saliva com a recompensa.

Oh!

És Katy la Oruga! La meua Katy!
la meua pel·lícula preferida de quan era menuda...quants records...tots de colp

Siendo tan grande el mundo/ y habiendo tantos hombres/ por qué volviste a mí (Chavela Vargas)

Ha arribat l'estiu i la seua càlida soletat de les 4 de la vesprada (l'hora dels bojos), quan no hi ha ningú al carrer. Mire per la finestra de ma casa i veig arbres, oronetes i un cel blau i lluent. Ha tornat a passar com l'estiu anterior...has tornat a mi, i sense jo pensar-ho...Fixa't! Ara compartirem tots dos l'hora dels bojos

KAWABATA, Yashunari. País de nieve

1er matí a Xàtiva

Ah! que m'ha costat...però finalment a les 2 del matí vaig entrar en casa, i això que porte des de divendres rodant per aquest país. Però a una li fa mandra i clar...anant en un ai...una necessita rodar i fer vacances.

Ara contem el temps que aguante.

Barcelona se'n va d'estiu

II CASSALLADA POPULAR DE LA CIUTAT DE BARCELONA

21-06-06

9 cassalles per a 4 persones, 1 ampolla i 1/5 de reserva i pressa de dades per part de la policia urbana de la ciutat de Barcelona.

Aplicada de la Incívica

MULTA EN CATALÀAAAAAAAA

Si un gall posa un ou en una teulada...cap a on caurà?

UI!! no seré jo qui estiga allí per averiguar-ho. Que quan un gall posa un ou, enseguideta be un gripau (QUÈ ÉS LA MISMÍSIMA IMATGE DEL DIMONI) que ho Aulora i li dóna caloreta...i deprés pasa lo que pasa ... que te ix un BASILISCO como la copa d'un pino i d'un astufó d'alé te mata enterito, o si no...te mata si te mira abans que tu a ell...uff quin perill.

I qui es trobara una pantera amb el seu alé diví, tan encissador i dolç...

1ª CASSALLADA POPULAR DE LA CIUTAT DE BARCELONA

vaig triar l'opció, com tots els dies de cassallada popular, de no agafar la càmera...MOLT BÉ...ara...em recupere d'un xixon ENORME que tinc en la SIEN i que no sé per què el tinc.

VIURE UNA VIDA SENSE EXAMENS!!!!
és viure una wild life

De la 1ª CASALLADA POPULAR DE LA CIUTAT DE BARCELONA podem destacar:
l'actuació estelar d'Alguer com a Rafaela Carrà
La correlacio que hi ha ente Metrópolis i La Gossa Sorda (casalla contra espanya)
Actuació estelar peguem voltes per un silló, protagonitzada per Dani i la sotasignant al son de Teatro

de la resta....no hi ha fotos...

Ah!
i divendres passat...festa Mariquita-basca...encara que no va ser casi ni mariquina i ni molt menos basca

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!

i anit...penjada de cartells de la mani de l'orgull de Girona (CONCERT D'ANTIHEROIS) i Barcelona
res....cap de setmana temàtic

Eixos ulls...què voran Senyor, què voran?

Així com Alicia...cal creuar l'espill

a la tele posen "Una rubia molt legal"

Massa cansada com per estudiar "Métodes d'investigació social" i encara massa desperta com per anar al llig, vos salude des del poble. Avui he arribat a casa...casa? i, no se si era en cansament que porte a sobre, però no he sentit eixe colp al cor quan apareix la meua Xàtiva per la finestra. L'arribada d'aquest migdia ha sigut sense pena ni glòria. Només he arribat, sense cap mena de paripé natural o forçat. Porte moltes coses al cap (que em pareix de meravella), massa poques hores de son i unes cames plenes de blaus per culpa del trasllat.

Des del dia 1 estic al nou pis. Quin sensafine més agradable. Tot i que encara no tinc consciència de que "el pis de laura" és ma casa em trobe molt més tranquila. Mai havia sentit tantes ganes de fugir d'un lloc, aixó que ara estavem la mar de be: Philip, Malú i jo. Ni rastre dels malos...però ahí estaven els seus llibres, els seus mobles...l'olor del quarto... OH! dessig de marxar...

El trasllat ha sigut tortuoset, però m'ha servit un montó per exercitar el meu ingeni i transportar amb aquestes mans que necessiten 1.6 planetes 9 mesos de vida (amb el seu hivern, la seua tardor i l'actual primavera). Les lleis de la física foren descrites per absoluts sants.

Ara totes les coses estan a la meua nova casa. Passeig de Sant Joan, triple1 (que diu Philip). Em falta arreglar les coses i fer alguns apanyos amb una mà de pintura. Això ho faré després de la setmana fantàstica de fer: 4 exàmens i entregar 3 treballs. Segurament ens veurem a setembre.

Només estaré ací fins dijous. I després baixaré a València una vegada solucione el tema de "Turisme en català" amb el meu -Tin, que me te que vindre. Tinc moltes ganes de pujar al nord i vore pobles. Tornar a Girona a vore el museu de cinema i passar una nit al poble de Jorba, amb la tranquilitat i els horts del poble de Dani. I ja se vorà després...

Aquesta vesprada he passejat pels horts de Xàtiva. Sara, tin i jo ens hem posat al dia. Feia falta. Sempre fa falta...però avui, m'he mirat el poble d'una altra manera...Malauradament Xàtiva és un poble decadent, i la seua bellesa radica en mirar-lo de lluny, amb perspectiva.

i no res...només volia saludar

AH! quina falta em fea Pier el dia 1 de juny...se que tothom està molt pesat...però quina gran perdua. És el fin de les folklòriques...i és hora de tremolar

Tothom es relaciona amb qualsevol en només 6 pasos

anem a fer una prova:

LA MEUA RELACIO AMB
DAVID HASSELHOFF

1.Araceli viu amb
2.Philip, que és amic de
3.Luca, (que tb va viure amb Araceli) i sa
4.mare va ser novia de
5. David Hasselhoff

i em sobra 1







dedicat a Lucas, en el dia del friki, man que le pese i l'encante

Anem a vore les orelles al llop!!

Footprint Quiz

a vore qui guanya

Avui és Santa Rita, patrona del impossibles

La Punta

La Puta

(ai...no m'agrada insultar...pero lo he visto lo he visto)

Pregunta directa:

Què et va fer pensar que em passava algo per preguntar "confiaries en mi si no em conèixes"?

¿Qué premisas te llevaron a esa conclusión?

Benvolgut diari

Ahir va ser un dia, si més no, extrany. Vaig passar la nit en casa de Celia, la meua (jano)companya de pis, que va fer una de les seues truites de creïlles que estan de bones fins a l'infint. Abans d'anar a sa casa vaig passar per la bodegueta del carrer Vedi a comprar una ampolla de vi tint sec amb una mica de dolç per a quedar com la convidada perfecta. Per 2,10 vaig comprar litre i mig d'un vi que en veritat estava bo. En el moment en que estava pensant en comprar el vi, faig somriure (segons em van dir) i vaig sentir que algú em cridava. Era la xica que vaig conèixer el dia anterior i a la que li vaig passar la seua mallorquina. Jo no ho sabia, però aquell gest, era una prova. I jo la vaig passar. Eixa xica es diu Susana i ara és, junt amb els seus amics, la meua "Amiga de Gràcia", em van acceptar al seu cercle. Ara, ens trobarem en Gràcia, en la plaça del Sol, i ens direm: Ei! Hola amiga de Gràcia. Anava cap a casa contenta per haver rebut un sms de Celia convidant-me al sopar. Poc abans m'havia agafat un baixonet anímic de pensar que tothom tenia un pla per veure el partit i jo em quedaria en casa, encara que podia haver anat amb alguns de classe. També havia estat barallant-me amb els ordinadors de la Revista Campus, que jo no sé que tenen que no descarreguen be les fotos. Durant el dinar, en la gespa amb Garbiñe, vaig estar pensant en les ganes que tinc de mudar-me a l'altre pis, i la sort que tinc d'haver tindre'l ja aparaulat, barat i amb gent amb qui de veres tinc ganes de conviure. Després un cafenet en la sala d'estudiants. Abans d'anar a classe vaig recòrrer totes les rambles buscant un llibre que no vaig poder trobar, no vaig baixar del tren en sans, que és des d'on l'havia agafat eixe matí per anar a Montgat, sino que ho vaig fer en plaça Catalunya. I en Montgat, res, vaig conèixer a Pau Riba

et fiaries de mi...

si no em coneixes?

ja està ací ja ha arribat Arale...

La crisi del blogaire,
la falta de temps,
o cansament mental

Res no importa, però

tanquem per

descans del personal

¡Cómo pudiste hacerme esto a mí!

esta vist que no puc parlar de la meua vida privada real* en aquest blog!!
en fi...dos intents i res de trellat
però mira, s'apren d'aquestes coses.

i es que no es pot parlar sense dir res i voler contar una cosa, i si pretenem fer una reflexió...uff

almenys mantinc el títol

__________________________________________________________________

*real: compartida amb tots vosaltres, oh! seres vivos

La catalanitat és...

EL NIÑO SIN CABEZA

i

MAITE