La fera

Em trobe en un moment d'insòlita solitut. No hi ha ningú ací. Estic sola. I aquestes paraules sonen en la meua ment molt suaument, com si no em volgueren molestar. Menge una boleta d'anís que m'ha portat Ruth. Ella sap que m'agraden.

Hui per fi és diumenge. I és un bon dia perquè acaba aquesta setmana, aquesta llarga setmana. Pareix que fa anys que va ser dilluns, i només han passat set dies.

He pres una decisió. Necessite pau, tranquilitat i silenci. És per això que esta nit ja no estaré al pis. M'en vaig de vacances. Aurora m'acollirà en sa casa. Mati ha dit que em vol adoptar, i jo vull que siga la meua tieta. És extraordinari quan dos sentiment es complementen tan bé.

Aquesta idea la vaig tindre al llit, després d'un dia de festa (d'eixos que tinc quan Joan està amb mi). Pensava que no volia estar on estava, que necessitava estar en un altre lloc, i mentre aquella angoixa m'apretava el pit una imatge em va vindre al cap. El pis de la Plaça del Sol, eixa casa on vaig passar els meus primers dies ací, i des d'on vaig agafar forces per enfrontar-me a una ciutat tan gran com Barcelona.

Supose que recordareu quan a Marge li comença a caure el monyo, m'he trobat de la mateixa manera.

Ara em sent molt millor.

A més hui ha passat una cosa.
Vicent Tavernes m'ha cridat. Ve a Barcelona a treballar i es quedarà en casa, una vegada tanque el periode vacacional. Potser es quede a viure, potser es quede només un mes....això no ho sap ningú. Però m'alegra la idea de que una persona de la que jo coneixia l'existència, potser es convertisca en algú important per a mi. Vull dir, mai m'havia plantejat la idea de que Vicent pugués estar al meu dia a dia, i menys visquen amb mo. I ara...?
m'agrada molt aquesta incertessa.

Hui per fi, pareix que la fera s'amansa.

Stephen Hawking

Stephen Hawking, tan caricutaritzat en Los Simpsons, m'ha trasvalsat. Dimarts, a classe de Periodisme científic, el senyor mestre Ramentol ens va posar un documental de 1991/2, dirigir per Errol Morris que explicava el llibre "Una breu Història del Temps" del mateix Stephen, i la seua biografia.

De quina manera aquest home m'ha encissat!
Primer era un xic dispers, molt intel·ligent, però que no valorava com cal el fet de viure...I de sobte, la malaltia que l'ha fet famós: Esclerosis lateral amitròfica, que a poc a poc el deixà paralitzat.
És molt dur veure com una persona va perdent el control del cos. Supose però, que ha de ser encara més difícil quan tu mateix et poses com a repte pujar unes escales, o que se't derrame una cervessa, i una veu innocent et faça la broma de que ben enjorn tu ja estas begut.
No puc parlar de l'obra d'aquest home perquè encara no he llegit res d'ell. Ara el tinc a la meua presageria mental, així com molts altres llibres que m'esperen aquest estiu. Volia parlar d'un fet que veritablement em va afectar.
A Stephen Hawking li van haver de practicar una traqueotomia que el deixà sense parla. Si tampoc podia moure el seu cos. Com podia comunicar-se?
El fet de que es quedara sense parla el va aillar moltíssim del món. Només els que veritablement el coneixien podien esbrinar si estava incòmode en el llit o si tenia fam. Per fi li portaren una espècie de quadre amb lletres i números i al dirigir la vista a la lletra en si, hom podria saber què necessitava. Clar, això et fa fer dir només allò bàsic per a sobreviure: aigua, fam, caca...i poc més.
Després li portaren un ordinador des de Chicago. Un programa on podia anar triant les paraules, composar frases i sentir la veu sintetinzada de l'ordinador. Stephen es sorprengué al descobrir que amb aquell aparell es podia comunicar millor que mai.
En un accident se li trencà, però el repararen.
L'última vegada que va poder escriure el seu nom va ser en el llibre de signatures de la seua càtedra, que anys abans l'havia ocupada Isaac Newton.

Tot açò vos ho conte perquè em va vindre al cap l'agonia d'estar present en un lloc i no poder dir res. Tindre milers i milers d'idees complexes i no poder comunicar-les (De fet Hawking es va inventar una nova forma de plantejar els problemes amb imatges que ell podia recordar).

Només volia rendir-le un petit homenatge a aquest home...i recomanar el documental. (Ara, en aquesta revisió del text sé que hi ha prou gent a la que no li ha agradat gens...per a gustos colors)

És tan increible només pensar en com es va formar l'Univers, els forats negres, si el temps pot anar enrere, quan es va crear, quan s'acabarà....
El llibre Una breu història del temps...és veritat que està una mica passaet...però van traure una nova edició revisada l'any 2005 que es diu: "Una brevíssima història del temps". On té pressent tots els descobriments anteriors.
Fa gràcia escoltar a Hawking parlant de la contracció de l'Univers...

Ahir, el senyor Ramentol, en un intent per explicar-se com cal...ens va dir que moltes ments brillants va èsser finalment genis perquè van patir una malaltia que els feu centrar-se en l'estudi...La pròxima vegada parlaré d'Einstein, que patia Asperguen (zero empatia).

Hui és Sant Albert

Feliç dia als estudiants de ciències!!

Sobre com he d'esperar per aconseguir-te

Divendres 10 de novembre em vaig decidir. Amb els 300 euracos que m'han donat en casa estava disposada a plenar el buit que la Cookie ha deixat en el meu cor. Vaig anar al Fnac amb la targeta tremolant d'expectació.

-Em compraré una que tinga un bon zoom, una bona resolució...ai...ves amb cuidau amb el flash, que sempre són una puta merda.

Vaig arribar a la secció fotografia. El primer cop. La vitrina. Elles amb els seus pollons inimaginables que et plenen la mà. Com comprar-se una càmera de no-se-quan-poquets-grams si pots tindre una QUE NO ET CAPIGA A LA MÀ!.

mmmmmmmm

Però només amb 300€ que puc fer?
I et vaig veure, cabrona, en un cantó. De la vitrina la més barata. Just els diners que jo tenia. Et vaig triar, però quan ens tocàrem...que? per què?

-QUÈ VOL DIR AIXÒ DE CÀMERA HÍBRIDA REFLEX-COMPACTE!?
-quin "quiero y no puedo" és eixe!?
-quin patir!?
-Com que no gira açó? què vol dir que no puc enfocar jo? OH!

I jo que et vaig triar et vaig rebutjar amb pena i ràbia. No eras com em pensava.

però he pres una decisió.

Després de Nadal, amb el que guanye del lloc on "treballo" alguna càmera de la vitrina serà meua, i hauré acomplit un altre dels meus pròsits d'aquest any.

encara no ens coneguem, i hauré d'esperar per aconseguir-te, però començarem...

estic esperant una reflex digital.

La sortosa

Aquest matí he fet una entrevista de feina, de feina no remunerada (xica pràctiques). He anat a parlar amb els de Editcat, el que porten la revista Hiperbòlic. Recomada per Antoni Reig, amb les meues millors gales m'he presentat allí: HOLA!

Ara els he d'enviar uns texts, per a que qüestionen la meua capacitat d'escriure. I amb MOLTA MOLTA MOLTA sort podré formar part de l'equip que està muntant una pàgina web. Molta sort...perquè no tinc experiència ni na de na, però si es sense cobrar...mai està de més unes mans treballant.

Demane un poc de sort al món...
...en un mes més o menys ja sabrem algo.

creuem els dits!

Com ja digué el Duo Sacapuntas

Veintidò
veintidò
veintidò

Des de que vaig baixar porte uns dies en que em costa saber on i amb qui estic. Sabeu ja que això m'encanta. Ahir vaig amaneixer en casa Eloi. Com que el tren va arribar vora les 11 de la nit vaig anar allí a dormir.

He de dir primer que el viatge en tren va ser d'allò més entretingut. Una parella de castelloneros es varen equivocar de lloc: El xic es va sentar on no li tocava perquè no es donà conte, i la seua amiga al seu costat fins que arribara el portador del 16A. Total!, que al final es va armar un lio de por i ningú (inclosa jo) estavem on ens tocava. També em vaig fer amiga d'un xic madrilenyo que parla català i que estudia en el CEU. I així tornava a València, xarrant xarrant.

Be. Em vaig despertar en ca Eloi, després d'una nit de xarrar, i em vaig trobar a una Sandra tan contenta tan contenta que havia comprat torrijas per desdejunar. Vaig baixar a Xàtiva a dinar amb els meus pares i veure a la meua Himan. Li vaig donar els seus regals d'aniversari i vaig anar a fer una visita als uelos. Després vaig tornar a València;* em vaig fer una cervessa amb Nico i Carmençín i correguens cap a casa Eloi per fer-li una sorpresa a Sandra. Allí estaven Eloi, Ruth, Tàlia, Nuri i Neus. Vingué Josep, i finalment Amàlia i Blai que portaven a Sandra. Començà el sopar.

Festejarem per Ca Revolta i Radio City. Ens ferem una casalla i una absenta... i tant ràpidament passà tot que de moment ja estava en el sofà-llit.

Hui hem dinat paelleta: Amàlia, el seu germà, Neus, Sandra i jo.

He agafat el tren i he anat a veure als avis i després he anat a casa. Ara encara estic en casa.

Necessite apuntar aquestes coses perquè des de fa un mes que em costa saber en "quan" estic

I com demà no crec que em done temps a dir res...

ADÉU!!!
i bona nit

* que raro és comprar, des de València, un bitllet d'ana i tornada. Et fa preguntar-te: d'on vens i cap a on vas?

Ups!

exagero