Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-m-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tota la nit que en vós estic
he somiat,
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per cert vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Plagués a Déu que com io us mane
vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
que m'ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
3 comentaris:
Ai, açò sona a primavera, a floretes d'enamorats.
Ai Araceli, que t'han pescao però bién. Te has empasado l'amet más allà de lesófago. Ale, a sufrir que són dos dias.
Amor? Amor fallero?
Ai, mare! I qui es la bella? Espere que no siga catalana...Que tu no saps que els catalans ens volen furtar..."hasta la paella!".
M'identifique, que no és bonico tirar la pedra i amagar la mà...
Publica un comentari a l'entrada