Ja em dóna tot igual. Eixes xicotetes mànies estan esfumant-se ( menys la dels sorollets), serà la felicitat.
El treball, ara per ara m'encanta, encara que no puga passar el Nadal a casa. No es pot tindre tot en esta vida. Hem de renunciar a coses. Ja ho deia el meu mestre d'economia: "el preu d'una cosa és equivalent al preu d'allò de que hem de renunciar".
Com tinc pressa ja et contaré més endavant com estan les coses.
De moment tinc una conversa pendent...
...hem de parlar
5 comentaris:
Doncs me n'alegre, xata!!
tens raó, Araceli: les comarques gironines valen molt la pena.
Mira que bé! Encara recordes la primera lliçó de qualsevol manual d'economia, a vore si aquesta frase també et sona: "Cuando en el futuro lea el periódico, dirija una empresa o sea presidente del gobierno, se alegrará de haber estudiado economía".
Llevat de tot, m'alegre que tingues uns dies tan plens de goig, tu cultiva que això és tot alegria!
A l'espera de més noves, besets!
=)
La felichità, ah, ah, ah ah,
me la dió tu amo, oh, oh, oh or, la felichità, ah, ah, ah ah,
a tu corasón...
y todo gracias al amooooor!
Q dure molts anys. Muak.
=)
Publica un comentari a l'entrada