La fera

Em trobe en un moment d'insòlita solitut. No hi ha ningú ací. Estic sola. I aquestes paraules sonen en la meua ment molt suaument, com si no em volgueren molestar. Menge una boleta d'anís que m'ha portat Ruth. Ella sap que m'agraden.

Hui per fi és diumenge. I és un bon dia perquè acaba aquesta setmana, aquesta llarga setmana. Pareix que fa anys que va ser dilluns, i només han passat set dies.

He pres una decisió. Necessite pau, tranquilitat i silenci. És per això que esta nit ja no estaré al pis. M'en vaig de vacances. Aurora m'acollirà en sa casa. Mati ha dit que em vol adoptar, i jo vull que siga la meua tieta. És extraordinari quan dos sentiment es complementen tan bé.

Aquesta idea la vaig tindre al llit, després d'un dia de festa (d'eixos que tinc quan Joan està amb mi). Pensava que no volia estar on estava, que necessitava estar en un altre lloc, i mentre aquella angoixa m'apretava el pit una imatge em va vindre al cap. El pis de la Plaça del Sol, eixa casa on vaig passar els meus primers dies ací, i des d'on vaig agafar forces per enfrontar-me a una ciutat tan gran com Barcelona.

Supose que recordareu quan a Marge li comença a caure el monyo, m'he trobat de la mateixa manera.

Ara em sent molt millor.

A més hui ha passat una cosa.
Vicent Tavernes m'ha cridat. Ve a Barcelona a treballar i es quedarà en casa, una vegada tanque el periode vacacional. Potser es quede a viure, potser es quede només un mes....això no ho sap ningú. Però m'alegra la idea de que una persona de la que jo coneixia l'existència, potser es convertisca en algú important per a mi. Vull dir, mai m'havia plantejat la idea de que Vicent pugués estar al meu dia a dia, i menys visquen amb mo. I ara...?
m'agrada molt aquesta incertessa.

Hui per fi, pareix que la fera s'amansa.