dilluns, de juliol 25, 2005

El dia d'AVUI

Després de llegir el post de Xelfer sobre el "dia de demà" i la despreocupació que demostrem, com si res del que ha de passar ens puga afectar de forma directa, he decidit pujar aquestes fotografies per a demostrar que el "dia de demà"…que tan llunyà pareix es troba molt més prop del que imaginem. Tal vegada un simple discurs no siga del tot efectiu, sempre es pot exagerar o les paraules poden quedar-se curtes…però com sol dir-se: una imatge val més que mil paraules, i encara que moltes vegades açò no siga cert, en aquest cas ho és i d’una forma esgarrifosa.
Bon profit, the yellow age is here…and we are here
Brazil 1973-2003

Alaska 1985-1986-2002-2003

Las Vegas 1973-2000

Kenya 1975-2000

Almeria --Espanya-- 1974-2004

només hi ha 20 o 30 anys de diferència.

d'ací 40 anys...

d'ací 30...

20...

10...

....ja no parlem de segles....

Les imatges provenen del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), publicades a "One planet, many people. Atlas of our changing environment" (2005).

INTERNET: www.na.unep.net

diumenge, de juliol 24, 2005

ET IN ARCADIA EGO



Aquest matí li he preguntat a Ramon Llull, portador del “Futuro Catalán” sobre el meu futur, i “Et in Arcadia ego” ha sigut la seua resposta.

“Et in Arcadia ego” és una expressió llatina envoltada de més misteri del que em pensava, pel que he pogut llegir per Internet. Aquesta frase apareix en una de les cartes de la famosa baralla de Ramon Llull (esriptor mallorquí 1232?-1316? ) i el seu significat sempre ens ha intrigat a mi i a tots aquells que han vist el seu futur definit per aquesta carta, però desconeixia el seu caràcter sinistre.

El significat literal és “i jo també, en Arcadia”. Això ja ho sabíem, però no coneixíem res més enllà. Segons he vist a la web de ”La aventura de la historia” (El Mundo) estar en Arcadia, una regió grega a l’interior del Peloponeso, significa estar dins d’una utopia, d’un món de bellesa i felicitat, però aquest significat va canviar al Barroc, que convertí l’expressió en un símbol del triomf de la mort sobre paradisos ficticis.

Et in Arcadia ego, va servir d’inspiració per a alguns pintors del barroc italià i francés (sobretot als catòlics), que empraren aquesta expressió com un recordatori de les vanitats humanes front a la mort (tema molt recurrent per a aquesta religió) i que interpretaren el subjecte de l’oració com la mort. Crec que El Guernico en 1618 fou el primer en emprar aquest motiu en la seua pintura, i serví d’inspiració a Nicolas Poussin per a realitzar dues obres titulades de la mateixa manera: “Los pastores de la Arcadia”.

el quadre es nega a pujar
1629-1630 Los pastores de la Arcadia Il Guernico, Giovanni Francesco Barbieri
1629-1630 1638-1640
Los pastores de la Arcadia, Nicolas Poussin
Sobre l’expressió també he llegit a la Wikipedia que com que al quadre apareix un esborrany, pot ser que en realitat la frase original fora així: “Et in Arcadia ego sum”, amb la qual cosa s’ha especulat que en realitat la frase siga un anagrama de “Arcam dei tango Iesu”, que significa “He tocat la tomba de Jesús”, és a dir, que dins de la tomba estaria l’ossera de Jesus de Nazaret. Però açò ja s’escapa de tota història oficial.
Una altra llegenda es nodreix d’aquesta expressió. No se sap si és realitat o literatura, però segons es diu hi existia una societat secreta de mitjans dels anys 50 i que tingueren una gran influència en la societat occidental, els Prioratio de Sión. Tant aquesta societat com la família Plantard empraren Et in Arcadia ego com a divisa oficial, segons es va dir en 1964.
Es veu que aquesta família es va inventar una dinastia i els seus objectius eren:

-La fundació d’un “Sant Imperi Europeu” que es convertiria en la seguent superpotència i el promotor d’un nou ordre mundial de pau i prosperitat.
-La suplantació de l’Esglesia Catòlica Romana per una religió estatal ecumènica i messiànica gràcies a la revelcació del Sant Grial i el “Testament de Judas”, que demostraria les causes dels seguidors de Juan el Baptista i trauria a la llum pública els descendents de Jesús i Maria Magdalena.
-La restauració del rei ungit del Gran Israel (el descendent del rei David)
(aquesta història és massa llarga i complexa...per a més informació consulteu la WIKIPEDIA)
després de tot...ara no sé què pensar sobre la meua carta

dissabte, de juliol 23, 2005

coses que existeixen

Continue amb la meua lluita contra les coses (trastos) que s’amaguen per la meua habitació. Després de llançar al fem el meu esgarrifós Àngel negre (un que vaig agafar de entre les restes d’una foguera de camí al far de València), he trobat coses igual de místiques i curioses, que com aquells dibuixos m’agradaria que eixiren a la llum.
I ací teniu un recull de coses que he trobat…no són les més fantàstiques, no són (ni molt menys) les úniques, però al final estava farta de fer fotos, perquè cada vegada que volia fer-ne una havia de trobar la cookie entre totes les coses…i això em feia (mal)gastar molt de temps…igual m’anime un altre dia…be…ací estan:


fa por...però és(era) tan bonico...tot negret de la foguera

açó sí que fa por. Regal de la meua escola per als xiquets que feiem la comunió...

és FLUORESCENT...

brilla en la foscor...càgate

la meua col·lecció: "diseña tu moda".

no està mal

(la que no te cap la va fer la Himan)

És un boli que sempre està plantat i si el poses a l’inrevés pega un bot i es posa bé.

darrere es pot veure la meua "goma" i la flauta de plastic de les primeres lliçons de música

divendres, de juliol 22, 2005

GONGA UN DIA ME RETASTE...HE AQUÍ LA PRUEBA

lugar de compra...CASA DE LOS CARAMELOS (Valencia)

JA ESTÀ

Ahir vaig agafar un tren a Barcelona.

Vaig anar a la UAB i vaig donar una sol·licitud de trasllat d’expedient.

Vaig tornar a casa.


Ara espere.

...

què he fet?
dubtes i pors es queden a casa amb mi

dimecres, de juliol 20, 2005

INTER-MIG

Si em busqueu demà…busqueu-me a Barcelona.

Ironies de la vida:

Viatge a València en tren...sona la marxa fúnebre

dimarts, de juliol 19, 2005

LA LOCUUUUUUURA NO TIENE CURAAAA

Donada últimament a la auto-reflexió i a mirar enrere (no puc mirar altra cosa) m’he adonar de dues dades sobre mi que ja sabia però no tenia comprovades empíricament de forma recent.

Per què??
Perquè he intentat (estic) buidar la meua habitació de dimensions escasses i he obert una caixa que vaig tancar en 2002. DÉU!

1. Sóc una merda de mitómana de coses insubstancials i sense cap tipus de trellat (sí, és cert que moltes persones m’ho han advertit. Bataller...quanta raó...) però...no coneixia jo la magnitud de la tragèdia.

2. Estava completament anada...però molt...MOLT...i ho he vist en els meus dibuixos (vaig pintar prou per aquella època)...sabia de la seua existència...però trobar-me’ls de sobte i després de 3 anys (només...uff) m’ha fet pensar en com era jo en aquella època. Ara vista des de fora, des de la distància puc adonar-me de totes les meues carències, de tots els errors comesos, de tots els camins mal escollits, de totes eixes coses que no haurien d’haver passat i passaren...

UI...No pretenia posar-me transcendental. De fet, la meua intenció era mostrar una petita (i curiosa) part de les meues intimitats...mira...que amb la calor em lleve tota la roba...I també ensenyar-me-les a mi ;-)... a mi m'agraden.
JEJEJE CUANTA TONTERIA Y QUÉ POCA CABEZA!!!
d'aquest dibuix recorde haver-me quedant contenta. M'agrada la situació i sobretot el gest del peu amb el mocador...rollo HOLAAA
no sé que estaria fent en eixe moment...la gent que apareix en la fulla la vaig conèixer a Birr (quan a la Gonngga...)
aquest m'agrada molt.
....
ohh...qué gran obra...
PD: se permite psicoanálisis o similar

estic fent-ho

Estic fent-ho...estic omplint la sol·licitud per a estudiar en la UAB, avui que he buidat completament el meu pis, avui que de camí a Xàtiva no podia mirar enrere perquè no hi quedava res...la sensació era pareguda a la que tingué Sebastian quan fugia de la NADA...menys tràgica.

JA NO TINC PIS A VALÈNCIA



FIN DE LA PRIMERA PARTE

diumenge, de juliol 17, 2005

ASTRUD concert marginal



València, dia 17 juliol 2005
17.30
CONCERT MARGINAL








dijous, de juliol 14, 2005

SHOWGIRL


No mai m’havia adonat de quantes vegades al dia soc capaç d’ignorar-me i d’oblidar-me. I és curiós, perquè sempre estic ací, al meu costat. Sent que estic en un moment prou decisiu en la meua vida...i és un moment que ha arribat sense fer massa soroll, quasi de sobte, i la veritat que m’ha pillat una mica descol·locada.

Crec que amb el pas del temps he anat perdent el meu nord i que ara mateix em trobe, després de fer el meu camí des del sud, en el centre de la rossa dels vents, i en el centre des de fa ja molt de temps.

Bbbbbbbbbbbrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

Ui!!!EI QUE EL SOSTEN QUE ACABE DE TIRAR NO ÉS PER A VOSALTRES!!!
QUE NINGÚ ES GUARDE LA MEUA ROBA!!!
COLLÓ QUÈ NINGÚ ES POT DESPULLAR SENSE QUE LI FURTEN LA ROBA AVUI EN DIA???

dimecres, de juliol 13, 2005

el somni valencià...barcelona?

Avui he anat a parlar amb el meu mestre, biòleg i escriptor Martí Domínguez (Les confidències del comte de Buffon, entre altres) –la meua agenda :) - qui a més a més és l’encarregat aquest any de tots els erasmus i sèneques de la meua titulació.

Quan li he contant que aniré a Sevilla sense beca Sèneca, m’ha dit immediatament.
-I per a què te’n vas ...?? Ves a Barcelona (bé...més o menys)

PLANTEJAMENT:
No tindré més diners per anar a Sevilla... només puc contar amb els de la beca del Ministeri d’Educació.

Llavors....SEVILLA ó BARCELONA?
Ambdues ciutats són cares...
Sevilla seria un any...

Barcelona...dos...i no és gens segur...de fet en l’Autònoma de Barcelona només ofereixen 4 ó 5 places...la Pompeu Fabra encara és un misteri...

PER INTERTAR-HO...

ja se que parec el gall d’un campanar...que mira segons el vent...però ando en busca de mi futuro...el futuro catalán? (directo desde las islas)
no sé que será de mí..però almenys divendres treballe...

dilluns, de juliol 11, 2005

diumenge, de juliol 03, 2005

SOBRE LA CAIGUDA DELS MITES I LA DESAPARICIÓ DE LA DISFRESSA (teorida)

SOBRE LA CAIGUDA DELS MITES

El mites són aquelles ficcions a les que ens agafem per a decorar o fugir de les nostres vides. Quan més febles estan les nostres ànimes sempre hi ha un mite que ens espera darrere eixa porta que es tanca. Estan allí, esperant que ens apropem...callant-se les intencions, amagant els seus interessos...Solen estar buits de contingut, el xixi és cosa nostra....i ells saben que nosaltres ens encarregarem de omplir-los amb allò que vullgam, i d’eixa forma ens atraparan per a sempre.

Els mites són zombies.
(de fet estan quasi tots enterrats)

UN MITE NO POT SER BO SI NO ES TÉ CONSCIÈNCIA DEL MITE
EL MITE ENS FURTA, ÉS UN LLADRE
(com molt bé han dint per ací)

LA DESAPARICIÓ DE LA DISFRESSA


Persona = Màscara
Realitat filològica donde las halla.

Som conscients de com són, i tenim el poder de canviar, tant de dins cap a fora com de fora cap a fora ( dins(?) ).

Moltes vegades ens col·loquem una disfressa per a amagar la nostra realitat personal, que som persones geloses, febles, insegures...o per a ocultar coses. Eixes disfresses solen enganyar a la gent, qui no té premés entrar dins la nostra ment i el nostre pla. A més canvien la consideració que tenen de la nostra persona (canvi de fora cap a fora).

La qüestió és que eixe canvi només és superficial, no fa que a tu eixes coses no t’afecten de la forma que tu amagues, simplement ho amaguen en la mesura de lo posible.

PERÒ EIXA HA SIGUT LA TEUA ELECCIÓ

Ara comença el moment més difícil: mantindre eixa disfressa amb un poc de dignitat.
Quan una persona es transforma en algú altre ha de comportar-se segons la seua màscara i no esperar que la gent el tracte conforme el que té a dintre, sinó conforme a la seua nova aparença.

És dur, però hem de ser conseqüents...si no pots suportar-ho, no intentes amagar-ho...però clar...això implica molta valentia i poc sentit de la vergonya.

QUÈ DIFÍCIL

dissabte, de juliol 02, 2005

SOBRE LA CAIGUDA DELS MITES I LA DESAPARICIÓ DE LA DISFRESSA

caso pràctic:
VICTÒRIA SOBRE ELS MITES, DESPRENDIMENT DE LA DISFRESSA

Anava jo carregada com una burra de totes les coses que volia endur-me del meu (nostre) pis. Clar...jo soc una de les persones més fortes del món. JO? NECESSITAR AJUDA D’ALGU?? CLAR....CLAR QUE NO.
Pues amb eixa cara i decisió vaig eixir de casa divendres...que casi no podia ni caminar i amb quasi el meu pes en coses, roba, una postal d’aniversari MAGNÍFICA i tots els meus discos gravats (la beca de ZP no arriba per a pagar 17€ per un cd original) en una bossa de paper, que s’adaptava perfectament.
El trajecte cap al metro costava...però a poc a poc vaig poder arribar-hi. Fou la primera vegada que gastava l’ascensor del metro de València. Roja com una tomaca i amb l’esperança de trobar un bon xicot d’eixos que t’ajuden...vaig pujar a les escales mecàniques d’una metro ple de gent....i la bossa es va trencar...just quan arribava baix....darrere de mi....TOT EL MÓN

DE REPENT....una dona xafava el Transformer de Lou Reed, la banana d’Andy Warhol rodava pel terra, un peu destroçaca David Bowie, un disc de THE DOORS es perdia entre les cames, Camaron aplastat per unes PAREDES, la veu furiosa del gentio protestava per la meua precència.......i tots els mites fugien en desvandada cap a totes les direccions possibles, salvant-se de la realitat
....en la vida havia passat un moment tan HORRORÓS...
TOTA LA MEUA DISFRESSA DE TODOPODEROSA DESAPERÉ EN UN SEGON
I TOTS ELS MITES AMB ELLA

Gràcies a eixe xic que m’ajudà.

per a ruth