caso pràctic:
VICTÒRIA SOBRE ELS MITES, DESPRENDIMENT DE LA DISFRESSA
Anava jo carregada com una burra de totes les coses que volia endur-me del meu (nostre) pis. Clar...jo soc una de les persones més fortes del món. JO? NECESSITAR AJUDA D’ALGU?? CLAR....CLAR QUE NO.
Pues amb eixa cara i decisió vaig eixir de casa divendres...que casi no podia ni caminar i amb quasi el meu pes en coses, roba, una postal d’aniversari MAGNÍFICA i tots els meus discos gravats (la beca de ZP no arriba per a pagar 17€ per un cd original) en una bossa de paper, que s’adaptava perfectament.
El trajecte cap al metro costava...però a poc a poc vaig poder arribar-hi. Fou la primera vegada que gastava l’ascensor del metro de València. Roja com una tomaca i amb l’esperança de trobar un bon xicot d’eixos que t’ajuden...vaig pujar a les escales mecàniques d’una metro ple de gent....i la bossa es va trencar...just quan arribava baix....darrere de mi....TOT EL MÓN
DE REPENT....una dona xafava el Transformer de Lou Reed, la banana d’Andy Warhol rodava pel terra, un peu destroçaca David Bowie, un disc de THE DOORS es perdia entre les cames, Camaron aplastat per unes PAREDES, la veu furiosa del gentio protestava per la meua precència.......i tots els mites fugien en desvandada cap a totes les direccions possibles, salvant-se de la realitat
VICTÒRIA SOBRE ELS MITES, DESPRENDIMENT DE LA DISFRESSA
Anava jo carregada com una burra de totes les coses que volia endur-me del meu (nostre) pis. Clar...jo soc una de les persones més fortes del món. JO? NECESSITAR AJUDA D’ALGU?? CLAR....CLAR QUE NO.
Pues amb eixa cara i decisió vaig eixir de casa divendres...que casi no podia ni caminar i amb quasi el meu pes en coses, roba, una postal d’aniversari MAGNÍFICA i tots els meus discos gravats (la beca de ZP no arriba per a pagar 17€ per un cd original) en una bossa de paper, que s’adaptava perfectament.
El trajecte cap al metro costava...però a poc a poc vaig poder arribar-hi. Fou la primera vegada que gastava l’ascensor del metro de València. Roja com una tomaca i amb l’esperança de trobar un bon xicot d’eixos que t’ajuden...vaig pujar a les escales mecàniques d’una metro ple de gent....i la bossa es va trencar...just quan arribava baix....darrere de mi....TOT EL MÓN
DE REPENT....una dona xafava el Transformer de Lou Reed, la banana d’Andy Warhol rodava pel terra, un peu destroçaca David Bowie, un disc de THE DOORS es perdia entre les cames, Camaron aplastat per unes PAREDES, la veu furiosa del gentio protestava per la meua precència.......i tots els mites fugien en desvandada cap a totes les direccions possibles, salvant-se de la realitat
....en la vida havia passat un moment tan HORRORÓS...
TOTA LA MEUA DISFRESSA DE TODOPODEROSA DESAPERÉ EN UN SEGON
I TOTS ELS MITES AMB ELLA
Gràcies a eixe xic que m’ajudà.
I TOTS ELS MITES AMB ELLA
Gràcies a eixe xic que m’ajudà.
4 comentaris:
!que mal! !que mal!
¿Los has recuperado todos?
Jo, es peor que la vez que resbalé en el supermercado y me pegué una leche impresionante...
Doncs si, és el que tenen els mites. Són ben poderosos i tenen una força d'atracció potent. Realitat o ficció, viuen dins nosaltres però hem de saber recolocar-los. No t'ha passat mai que idealitzes a una persona i quan la coneixes...el mite per terra. Igual que et va passar a tu amb els discos...per terra.
El problema ve quan t'endinses en el mite i aquest t'agafa ben fort, et posseeix i aleshores que passa: corres el perill de quedar-te atrapat en la disfressa. El més interessant de tot, per a mi, és saber desprendre't del mite i consegüentment de la disfressa d'una manera sabia, controlant tot el mecanisme per tal de previndre la meteixa situació en un altra ocasió. COMPTE: la vida esta plena de mites.
Crec que es pot acceptar el mite si CONSTANTMENT tenim en el capla idea que els mites són ficticis, aleshores no hi ha problema.
A mi m'agraden molt els mites i ho dic com si foren tomàques.
Per tant, penseK (colló quina velar més poderosa) que allò important és no confondre'l amb la realitat, tot i que molta gent s'engronxa en el mite per no plantar-li cara a la vida.
Araceli, deixant a banda la 'paragrafà' aquesta entrada m'ha agradat molt, estàs feta una Kawabata.
arrrg
per cert...vaig guardar el cds en la bosa de la postal, que és quasi transparent...i la cara del de seguretat del metro, al vore que portava tans cds...va ser impagable...Clar,tants cds NO-ORIGINALS és delicte...però supose que li donaria pena.
Altra imatge patètica:
engenollada en terra, roja, amb cara de susto, en el límite de la compostura i la desesperació, amb una llagrimeta preparaeta...una xiqueta gorda i amb el monyo rull, plantà sobre mi...mirant-me.
XOUBA=MONO DE FERIA
però ja està superat :)
Publica un comentari a l'entrada