Coffee & Martí Domínguez

L’altre dia vaig enviar la documentació que la UAB em reclamà amb una bonica carta envolta en un sobre de paper reciclat. I com que el fantasma de Barcelona ha tornat a la meua ment...ha tornat també el tio Marí Domínguez i la seua literatura. Aquesta vegada la biblioteca de Xàtiva m’ha donat “Horts”, una novel·la ambientada en Xàtiva que ara per ara comporta tota la “bucolia” que té aquest home dins...ací pose un fragment, per a tots els amants de Martí Domínguez i el café:

- La llet és cosa que cadascú se’n deu posar la que vulga. Per a mi només unes gotes. Gràcies. Sucre sí. Un café ben fet admet prou de sucre abans de quedar massa dolç. Li pregue que taste el mostatxons. Mullats amb café són bons de veres. Jo no..., jo no en prenc de matí. El café begut i un cigarret tot seguit. ¿Què li sembla el café? De tantes coses bones de què hem de donar gràcies a Déu, esta n’és una entre les primeres. Un bon café matiner és com la segona reconciliació de la criatura amb la Creació, després de les pregàries i el Sacrifici. Passí unes setmanes a Roma fa pocs anys. ¿Creurà que em recorde del café d’Itàlia més que de les basíliques? Cada cosa, és clar, en el seu lloc. Les basíliques i el Papa, primer, no cal dir-ho. Quan després de la primera missa dita a Roma vaig eixir al carrer i entrí en una d’aquelles cafeteries, torní a tindre la mateixa evidència que el vespre anterior, en arribar a la plaça Sant Pere: aquest és realment el rocam de la veritat i de l’ortodòxia. Vosté se’n riu, Begonya; ¡riga de gust! Dites així, de pressa, les coses poden cusquerel·lejar la nostra hilaritat. Però que conste que el café té la seua ortodoxia...

- ¡I les seues heretgies! –afegí Begonya.

- Ben dit; ¡les seues heretgies! M’han contat que en països prou civilitzats, a Alemanya, a Anglatera, en la mateixa França...

- Es tracta d’un café sense cos, aigualós, absolutament líquid.

- ¡Café de lliurepensadors! Allò que em descoratjava d’Itàlia eren aquelles tassetes tan esquifides, com de nina..., i les quatre gotes només. Sembla que Itàlia, país d’abundor tant en marbres com en indulgències, a l’hora cafeteril es mostra tacanya. Les cafeteries ignoren la indulgència plenària.

Els horts

Martí Domínguez

1990

pàgina 35