Va agafar la motxilla i una brúixola que atresorava des de feia temps i obrí la porta de la bombolla. Va passar corrent la frontera que la separava del mon real i va caure en un dissabte per la nit en la plaça del mercat. Allí trobà velles glòries de la seua vida i Bisbal no va perdre un segon en anar a saludar-la i proposar-li un ball en mig de la pista.
Després d’un gin-tonic i dos rons amb cola es va rendir i caminà fins a sa casa, borratxa i divagant sobre la gent i la bombolla. Un gran cartell, penjant d’extrem a extrem del carrer, avisava de la ubicació del urinaris públics, col·locats en aquell lloc per evitar que la gent pixara en mig del carrer. Va girar quan la fletxa l’indicà i entrà en la seua escala, pujà a poc a poc els escalons i després de confessar a sa mare que anava beguda es va gitar immensament feliç d’estar al seu llit i de dormir un poc...
Que poc costa la felicitat
2 comentaris:
Son fiestas o qué? Y qué es eso de Bisbal?
En el post anterior estás leyendo Charlie y... pues yo me he cogido de la biblio "Historias de lo inesperado" y está muy chulo =)
¿Todo bien?
Un beso, guapisima
nota: Hora punta en la biblioteca.
La veritat és que si, que poc costa ser feliç.
Ara bé, tu no has vist com s'ha quedat Chenoa? Això si que és un drama.
El divendres pujaré a Xàtiva i passaré el cap de setmana allí, si us va bé, clar.
Una besa.
Publica un comentari a l'entrada